Cobrar per aprendre
Com tota història, aquesta té un principi. I l’inici d’aquesta història està en la crisi de fa uns anys i en les seves causes.
A principis d’aquest segle, els bancs es van tornar bojos, i van començar a regalar diners, a donar-li diners a tothom que en demanava, en condicions fantàstiques, a retornar en tants anys com fes falta, i sense tenir massa en compte si la persona podria o no fer-hi front.
Però, a què va ser deguda aquesta bogeria col·lectiva? Què va portar tots aquests senyors de corbata, estirats i conservadors, a caure en aquest sense-sentit?
En realitat no van fer-hi res, només pujar a la onada que s’havia iniciat, mentre algú cridava ‘Tonto el último!!!’, en la cacera de ‘clients’ als quals endossar diners. Per que els diners cremaven llavors… I ara també.
Però com es va iniciar la onada? Què la va provocar?
El monstre terrible
Com tota història, aquesta ha de tenir un dolent. És la por a aquest monstre el que va desfermar la onada de bogeria que va culminar amb la crisi, i de la que encara ara paguem les conseqüències.
I no en va… És un monstre espantós, prelat de l’apocalipsi, mare de tots els desastres (econòmics, s’entén), la més esfereïdora de les desgràcies. Una catàstrofe de tal nivell, que la pitjor crisi imaginable no és res més que una passatgera tempesta d’estiu…
Aquest monstre letal és… la deflació…
Els atributs de la deflació són de tots coneguts, encara que no està de més repassar-los…
Bàsicament, la deflació és una baixada generalitzada de preus. Les causes poden ser diverses, però les conseqüències són sempre les mateixes: acomiadaments, pèrdues a les empreses, tancaments, baixades de salari, i una disminució dràstica dels ingressos estatals.
En altres moments de la història, les deflacions han estat revulsives. Ara, simplement acabarien amb el món tal i com el coneixem.
Però l’experiment no va sortir bé. L’onada es va estavellar contra la realitat: calia injectar diners per mantenir el creixement econòmic. Però si has de pagar per aquests diners, i després a més els has de tornar, llavors el creixement no és sostenible.
Però la idea de regalar diners va calar. I tant la FED primer, com el BCE després, s’hi van apuntar a la moda.
Vuit anys de diners gratis per part de la FED han portat els estats units a una tasa d’atur envejable. El BCE porta ja dos anys amb el tipus d’interès al cero per cent. I sembla que va per llarg.
Però les heretgies no acaben aquí. La ‘Barra lliure’ de Draghi, que ha mantingut a ‘flote’ decenes de bancs europeus, ha vingut acompanyada de la més perfídica de les traïcions, una blasfèmia en tota la cara de l’ortodoxia liberal, més escandalosa fins i tot que les banyes de Leticia a Felip VI: la compra de deute als estat.
Allò que es fa jurar sobre la tomba de la mare a tot president del BCE, Draghi i demés ho han profanat. Els estats ja no viuen sotmesos a les inclemències dels mercats. Ara, només els hi cal anar a Brusel·les a omplenar la cistella de milions d’euros acabats de sortir del forn. I el que és millor: gratis.
Actualment, gairebé un 23% del deute de l’estat espanyol pertany al BCE, i afirmacions semblants es poden fer de la resta d’estats de la CEE. A hores d’ara, ja podem parlar d’addicció dels estats al ‘dopatge’ de Draghi, una addicció que no podran abandonar fàcilment. No només això… Com en tota drogodependència que vulgui ser anomenada com a tal, no pot existir res semblant a un estat d’estabilitat, sinó que el ionki cada cop ha de voler més, i més, i més…
Però no ens hem d’oblidar de la qüestió que ens ha portat aquí… Estàvem fugint d’un monstre, te’n recordes? Aquest monstre és la deflació… I encara ens persegueix…
L’onada a la que es va pujar l’economia mundial a principis de segle va acabar en un tsunami caòtic, on van acudir amb urgències el BCE i la FED per ajudar als supervivents a continuar en la seva fugida. Han baixat els tipus d’interès fins el zero per cent, i estan comprant el deute als estats (i a les empreses)… Però… què passarà quan tot el deute (o una part prou significativa) estigui en mans del BCE? Quan ja sigui impossible continuar comprant deute? Les dues eines que té el BCE són la compra de deute i la baixada del tipus d’interès… Si el tipus d’interès ja no es pot baixar més… què passarà? Ens atraparà el monstre?
En uns quinze anys el BCE serà posseïdor de més del 90% del deute de l’estat espanyol (i de la resta de països de la CEE, es clar), deute que s’haurà incrementat moltíssim (fins a més de dues vegades el PIB en el cas de l’estat espanyol), però la deflació continuarà trepitjant-nos els talons…
Què farà llavors el BCE (o la FED, el banc central que noti abans l’alè del monstre al clatell)? Llençarà la tovallola? Abandonarà, es resignarà a lo inevitable? No! Encara té una última carta, una última arma desesperada, extremadament potent, però de conseqüències imprevisibles…
Baixar el tipus d’interès
Obvi. Si només pot fer dues coses, i una ja no funciona, doncs només li queda l’altre…
Però un moment! El tipus d’interès està al 0%!!! Ja no pot baixar més!
O sí?
Per sort o per desgràcia, els números negatius es coneixen ja des de temps de Brahmagupta, i sabem que per sota del 0 hi ha el -1, i després el -2, i després el -3, i així successivament fins l’infinit, o fins que ens cansem, sigui lo que sigui que passi primer.
Però abans del -1 hi ha el -0,25… A aquestes alçades (estem parlant a 15-20 anys vista), l’euribor ja haurà flirtejat puntualment més enllà del -0,5 (o fins i tot del -0,7), amb la qual cosa, una baixada d’un quart de punt en el preu del diner podrà fins i tot semblar moderada.
Però no ho veuran així els defensors de l’estatus quo universal, que veuran en la mesura poc menys que la implantació del comunisme a nivell mundial, o la conversió d’Europa en una comuna hippie.
Sota les virulentes pressions a què serà sotmès, l’hereu de Dragghi es veurà obligat a rectificar. I després de pocs mesos en els quals els afortunats prestataris del BCE s’hauran trobat amb uns ingressos inesperats, el preu del diner, 20 anys més tard, recuperarà la tasa positiva. I automàticament els estats més endeutats entraran en fallida…
Si per aquesta època Catalunya encara no ha assolit la independència (cosa que espero i desitjo succeeixi abans, per bé de tots), tindrà en aquell moment una oportunitat única per fer-ho (un d’aquests ‘momentus’ que diu el President Torra).
Després de la desintegració d’un parell d’estats importants (Espanya segur, i després Itàlia o França), els poders fàctics econòmics, tan agressius poques setmanes abans, pregaran caritativament al totpoderós BCE que si us plau torni a portar-los per la senda de la veritat i els mantingui allunyats del monstre de la deflació, i de la suspensió de pagaments dels estats, amen. I el tipus d’interès haurà trencat la barrera psicològica, i en poc temps pujarà (o baixarà, millor dit) a valors simplement inconcebibles per a la nostra ment. I la societat començarà a caminar per un mon nou. Un mon on, si demanes diners, cobraràs interessos (i si tens diners, en pagaràs, òbviament).
Però… com serà aquest mon? Anem a mirar-lo pel foradet de pany de la nostra màquina del temps…
Estem al 2040… I sabem algunes coses… No hi hauran vehicles privats, o molts pocs. A les ciutats, poquíssims (només els molt rics, futbolistes i algú més). Als pobles, algun més, però sobre tot relacionats amb l’agricultura o la indústria. Ens desplaçarem en vehicles públics elèctrics i autònoms, que ens vindran a recollir a la porta de casa i ens portaran fins el nostre destí, d’on ens recolliran a l’hora acordada per tornar cap a casa. Però aquest fet, la veritat és que ens interessa ben poc ara mateix.
Nosaltres, us recordo, estem fugint de la deflació. I pujar en un vehicle elèctric, per molt intel·ligent que sigui, no sé si ens servirà de gaire…
Centrem-nos en el món del treball. Durant aquests vint anys en què el BCE ha estat mantenint amb respiració assistida els estats europeus, el principal destinatari de tota aquest deute galopant ha estat fonamentalment el mercat laboral. Aquest és un element clau per a què l’economia funcioni. I que l’economia funcioni, és l’únic que ens allunya del monstre de la inflació.
L’economia i el creixement econòmic, en el món liberal, es basa en el consum. I per consumir, els anomenats ‘consumidors’ necessiten dues coses: productes atraients (o necessaris) i diners.
En el món actual, els ingresos, excepte en casos específics, provenen del treball. I són aquests ingressos els que engrasen l’economia. Però la mà d’obra humana és, des de fa temps, i cada cop més, deficitària. Les màquines, els robots, els sistemes autònoms expulsen poc a poc a les persones del mercat del treball. I fora del mercat del treball, estàs fora del consum. I sense consumidors, no hi ha consum.
La ‘solució provisional’ aportada per les diferents administració ha estat una sola: donar diners. Primer, fins la crisi, amb préstecs directes als consumidors, per després, finançar directament els estats, i aquests, gastar els diners en subsidis, pensions, sous a funcionaris i ajudes a la contractació a empreses.
Estem al 2040. Ja fa anys que l’estat ha posat en marxa lleis que obliguen a una contractació mínima a les empreses, en base a la seva facturació. I aquestes, sovint, s’estimen més pagar algú per que es quedi a casa seva, i estalviar-se així els costos d’infraestructures, gestió i supervisió que un treballador comporta.
Tot dintre d’un clima de tensions insostenibles amb els sous, amb una forta tendència a la baixa, que requereix cada cop de més esforços econòmics per part del govern contenir.
En un moment donat, davant aquesta situació grotesca de gent pagada per quedar-se a casa, de llocs de treball poc atractius, de manca d’expectatives laborals, que comporta com a conseqüència també la manca d’interès en els estudis i la formació, arrossegant també al cercle viciós el sistema educatiu i en especial les universitats, una iniciativa va començar a trobar un espai propi. Els diners que les empreses destinaven a pagar a la gent per que es quedés a casa seva (diners que en part eren proporcionats directa o indirectament per l’estat), van ser condicionats a la realització de cursos. Mica en mica, aquesta iniciativa va anar prosperant. Permetia extreure gent del mercat laboral (reduint així les demandes de feina, i permetent una contenció més fàcil de la daballada de sous), era més econòmic que emplear-los, i a més, permetia sostenir el sistema educatiu.
Un món d’esclaus
Esclau és aquell que ha de treballar en contra de la seva voluntat. I l’esclau més trist, és aquell que no ho sap. O dit d’una altre manera, el millor esclau és el que creu que no ho és.
Però quan els esclaus deixen de ser necessaris… què fer amb ells? En aquesta història, els esclaus no sabien que ho eren. I treballaven per que realment pensaven que era la seva obligació. I per que clar, si no treballaven, es morien de gana. Però tots eren esclaus (més o menys si més no). O dit d’una altre manera… eren esclaus per voluntat pròpia, no per voluntat de ningú més. La voluntat que els havia fet esclaus, no pertanyia a ningú (ningú viu en qualsevol cas), si no que es mantenia en la cultura per pròpia inèrcia.
I ara, quan aquests esclaus comencen a fer nosa, a molestar, a donar més feina de la que treuen, cal ‘alliberar-los’.
Però els experiments fets amb la RBU o iniciatives semblants no han donat els resultats esperats. L’ésser humà, privat d’allò que ha donat raó de ser a la seva existència, queda orfa de referents, i l’índex de depressions, malalties mentals, suïcidis i d’altres trastorns s’ha disparat significativament en els col·lectius amb els que s’ha practicat el ‘cobrar sense treballar’.
Per una altre banda, l’ordre que ha proporcionat tradicionalment el treball, i la facilitat per al control social que ha aportat, no són fàcilment substituïbles.
Estudiar per aconseguir un treball només té sentit si l’esforç necessari és viable i si les possibilitats són reals. Però quan no cal aconseguir un treball, estudiar, aprendre, respon a una simple motivació: el plaer d’aprendre. I si s’estableix un salari, un sou per estudiar, per aprendre, no necessàriament o si més no, no completament vinculat als resultats, s’aconsegueix tancar el cercle. Es manté la figura del consumidor, a l’hora que es posibilita la desaparició de l’esclau. S’incentiva abandonar el mercat laboral, sostenint així els salaris, i es fa factible que les persones que desenvolupin les pitjors feines, cobrin una remuneració en consonància, en lloc de ser forçada a treballar en condicions d’explotació.
Les empreses s’alliberen de les problemàtiques associades als treballadors. Es flexibilitzen les lleis laborals i, per a contractar a les persones necessàries, caldrà oferir alguna cosa més que un bon sou.
Però… d’on surten els diners?
És l’eterna pregunta… D’on surten els diners per pagar a tota aquesta gent que no estarà treballant, que no estarà produïnt?
Recapitulem la nostra història… Hem seguit dos fils diferents, encara que paral·lels i entrelligats. Mentre per una banda es passava d’obligar a les empreses a contractar, aquestes ‘pagaven’ a la gent per no fer res, i finalment s’arribava al compromís equidistant de pagar un sou per aprendre, per una altre, el deute dels estats no parava de crèixer fins forçar els bancs centrals a trencar la barrera del 0%.
Situem-nos de nou en l’any 2040-2045… Fins aquest moment, el canvi laboral ha estat finançat per l’increment del deute, el cost nul d’aquest nou deute i,en menor mesura, per les pujades d’impostos a la propietat. Però un cop ha caigut el mur psicològic del 0%, tot canvia, tot s’accelera i es revoluciona.
Posem per exemple un estat com l’espanyol. Amb un deute (com actualment) d’un PIB i pico i un tipus d’interès al BCE de, posem-ne per cas, un 3%, els pressupostos generals ‘patirien’ un increment d’un 10%, només en els ingressos que el deute comportaria. Si el deute fos de 2,5 PIB, l’increment seria del 25%, i així successivament. I el mateix passaria amb el tipus d’interés. Com més baix sigui, més ingressos per a l’estat.
Però… quin deute pot tenir un estat? I fins a quins nivells es pot baixar el tipus d’interès? On estan els límits?
Els límits de la demència
La pregunta que ens plantegem, on estaran els límits quan tot això succeiexi, podem perfectament aplicar-la a la situació actual. On està el límit del deute dels països, i el del tipus d’interès. I la resposta és la mateixa. Els valors de deute i de tipus d’interès són els que són, per que així hi ha equilibri. Així, la cosa va rutllant. Quan comença a no rutllar, es canvien coses, fins que tot torna a rutllar de nou de forma més o menys acceptable.
El banc central limitarà al màxim el deute als països, i intentarà no baixar el tipus d’interés si és possible. Però la bèstia inflacionària tornarà a treure el nas, i continuaran havent-hi canvis.
Molt bé. Hem fet un recorregut intens per un bon tros de la nostra història contemporània i immediatament futura. Et convido ara a reposar un moment i a observar amb calma el món que es desenvolupa davant els nostres ulls. Estats que s’endeuten, i malgrat això, cada cop són més rics. I inverteixen aquests diners en ser més poderosos (la riquesa sense poder és inútil i avorrida). I clar, el poder és fàlic i té forma de misil. I els estats gasten veritables burrades en armament cada cop més sofisticat, i en intentar que el veí no sigui tan poderós com ell. Però el monstre aguaita, i el diner continua fluint. L’escalada militar no afluixa, creix la tensió i al final… Flushhh!!!! La història humana s’esvaeix en un instant fugaç i esplendoròs, com un misto encès en meitat de la nit, per després no deixar ni el record de la seva existència.
O potser ens hem deixat alguna cosa pel camí…
Tornem una mica enrere, a veure què ens ha pogut passar per alt… Ah, mira! Allà, sota el Pirineu! Aquells catalans, que fan coses… Guaita què fan ara.
Més enllà dels grans estats europeus tradicionals, antigues metròpoli colonialistes i imperis d’impressionant abast, petites regions es desenvolupen i evolucionen al marge, gairebé en un univers paral·lel, on les persones són més importants que la nació o la ‘madre patria’. Són els Estonia, Eslovenia, Dinamarca, Islàndia, Suècia i molts més. Són països petits, que han renunciat a exhibir el seu orgull nacional amb superioritat, i es preocupen de coses més senzilles, com del veritable benestar de la seva població. En aquests països comencen a nèixer a finals del segle XX, principis d’aquest, moviments de refermament democràtic, com la república digital d’Estònia, o el Partit Pirata que va sorgir a Suècia i es va extendre a altres païssos. Iniciatives que busquen la participació de la població en la política, la transparència de la gestió administrativa, i el benestar de la població. A aquest moviment allunyat de les proclames nacionalistes d’altres estats amb més pedigrí, s’afegeix l’aportació catalana i la seva República Digital Nadiua, un nou invent, basat en experiències prèvies (com la d’Estònia), que ara vol permetre l’existència de la República Catalana amb independència d’allò que li vingui a bé fer a l’estat espanyol i dels escarafalls dels colons que ocupen el territori.
Per ser ciutadà d’aquesta nova repùblica, només calia emplenar un formulari i fer una validació biomètrica. D’aquesta forma, tota aquella persona que es sentís catalana, o que simplement volgués formar part d’aquella república, podia fer els tràmits i automàticament es convertia en ciutadà de la república, amb tots els drets i deures corresponents.
El desenllaç d’aquesta iniciativa va ser bastant accidentat, i tampoc treu cap a aquesta història, però sí que va suposar un referent sobre com es podia organitzar una societat on les persones cobraven diners pel sol fet d’estudiar.
Dintre dels debats per establir límits a l’endeutament dels països que fossin justos per tothom, i també clars, i que premiessin la gestió, es va proposar tenir en compte el nombre d’habitants de l’estat. La proposta tenia sentit, però també s’alertava dels perills que suposava.
Com més avançaven els debats, i més clar estava que calia prendre una decissió, més addesions guanyava la vinculació del deute amb la població (i no, per exemple, amb el PIB, la superfície del territori, o qualsevol altre factor). Però per contrarrestar els perills que comportava, es va arribar a la conclusió que la nacionalitat de les persones no podia ser obligatòria de cap de les maneres, sinó que havia de ser un dret, i que havia de ser escollida per la pròpia persona, igual que s’escull (més o menys) la religió, la ideologia política, l’equip de futbol o el color de les sabates.
Com en la pionera república digital nadiua catalana, la població va poder gaudir del dret de poder escollir a quin país volien pertanyer, segons el que aquest país significava per a ells, i tot el que els hi podia oferir. Es convertia així la pròpia nacionalitat en un producte de consum més, i obligava els estats a cuidar amb mimo la seva població, per evitar el pitjor que li podia passar a un estat: la desertització.
Quan un estat descuidava els seus ‘feligresos’, aquests començaven a migrar ‘virtualment’, a canviar de nacionalitat com qui canvia de companyia de mòvil. Però no canviaven de lloc de residència en els diferents espais tipus Shogen que s’anaven creant. A menys habitants, menys deute, i l’estat havia de retornar la diferència, perdent en conseqüència ingresos.
Els mastodòntics estats tradicionals, enrocats en el seu orgull patri, acabaven convertits en pàrams deserts, obligats a vendre o llogar territoris i infraestructures a altres nacions per fer front als deutes contrets.
