Una gran idea

Vaig a explicar una petita història inventada, que no té cap semblança amb la realitat… Tot va començar un bon dia, en un país que no existeix, on unes persones molt intel·ligents van tenir una gran idea.

Quelcom que revolucionaria la societat, i acabaria amb gairebé tots els problemes. Era una idea novedosa i fascinant, i tothom estava encantat. A aquesta gran idea la van anomenar ‘escola’.

Llavors es van posar a treballar en fer-la realitat. I els cervells més privilegiats s’hi van posar mans a l’obra, aportant els més recents descobriments en psicologia i pedagogia, i tots els avenços tecnològics, així com ingents quantitats de recursos econòmics.

I un bon dia, l’escola va estar acabada, i va començar a funcionar. I tothom va veure que funcionava molt bé i que era un gran avenç per a la societat. Així que mica en mica es va anar generalitzant el seu ús.

I conforme més s’utilitzava l’escola, menys s’utilitzava el mecanisme tradicional de transmissió cultural. Fins que un bon dia, ja ningú el feia servir. I el temps va anar passant, i els fills van ser pares, i els pares avis.

I només els més vells recordaven com es feia abans. Al mateix temps, la ciència va continuar avançant. I allò que abans era revolucionari, avui ja era obsolet, i molts dels sòlids principis que van constituír els fonaments de l’escola, ara es desfeien com sucrets, i el gran invent trontollava.

Així que van començar les reformes. Però la cosa no rutllava… Algunes reformes eren massa cares d’aplicar, i es deixaven de banda, o s’aplicaven malament. D’altres es basaven en teories que ja havien quedat desfasades abans que la reforma s’hagés completat.

I els resultats no van millorar, i van començar les protestes i les movilitzacions dels detractors de les reformes.

Va estallar un conflicte generalitzat, que enfrontava a dues parts que sostenien posicionaments irreconciliables, mentre la resta assistia atònita i cada cop més indiferent a la situació.

Mentrestant, el que encara funcionava de l’escola patia les conseqüències i anava desmoronant-se poc a poc.

Algú llavors va començar a dir que potser havien subestimant el mecanisme tradicional. Que potser havien estat massa reduccionistes.

Que potser hi havia dinàmiques ocultes que no s’havien tingut en compte i que potser podien ser la salvació de l’escola.

Va nèixer un nou moviment, que va començar a guanyar energia i veu pròpia, fins que es va fer escoltar enmig de la cridòria reinant.

Esgotats uns i altres de discutir i barallar-se sense obtenir cap resultat, van acceptar, encara que una mica a contracor, explorar aquesta alternativa.

Aixi que una comitiva d’experts en educació es va dirigir a la residència d’avis on la senyora Anna vivia.

Cinc senyors ben vestit i amb posat greu van passar al despatx de la directora de la residència, que els va acompanyar a la sala de visites, on van seure al voltant d’una taula rectangular.

Poc després, van veure entrar un infermer que acompanyava una dona gran que caminava poc a poc mentre exhibia un gran somriure.

La senyora Anna va seure i els va mirar, un a un, a aquells senyors seriosos, una mica nerviosos, i amb ganes de fer preguntes. I les van fer.

Però la senyora Anna no recordava el nom dels seus fills, ni la data del seu aniversari. Menys encara com els havia criat.

Deixa un comentari