És l’etapa més dura físicament, sobretot al principi:
· Nits sense dormir
· Carregar en braços la criatura a tota hora
· Cotxet, bolquers, tovalloletes i bibes amunt i avall…

Però també la més important, per què és la primera i posarà les bases de la resta.

O sigui que és una etapa exigent i cal estar preparat.

Aquesta és el primer pas: la preparació.

La llista a elements és llarga i no la reproduiré aquí. Però n’hi ha un element clau, que vull remarcar: el temps.

Quant de temps? De qui? Veiem-ho…

Comencem per la segona pregunta… De qui? Doncs òbviament, de l’entorn socioafectiu de l’infant (ESAI), i principalment, del nucli central* (NC) d’aquest, habitualment els progenitors.

* El nucli central de l’entorn socioafectiu de l’infant són aquelles persones de les quals depèn directament la supervivència de la criatura.

I quant de temps? Doncs moltes hores… Tantes, que aquestes persones hauran de de demanar reduccions de jornada . Difícil? Sí, per això es requereix preparació.

Però analitzem primer com hem de fer servir aquest temps.

En l’etapa 0-6, l’infant ha d’estar el màxim de temps possible amb els seus progenitors. Amb un, amb l’altre i amb tots dos. El 90% del temps diari. O sigui que en aquesta etapa, la vida dels progenitors es redueix pràcticament a treballar (amb aquesta reducció de mitja jornada que comentàvem) i a estar amb la criatura. Després parlarem de com s’ha d’estar amb ella. Però aquí és important remarcar la necessitat també de reservar moments ‘de parella’, per a què la criança no mati la relació.

La resta de l’entorn sociafectiu (les iaies i els avis, tiets, cosins, altres famílies, veïns) són un complement, que poden proporcionar aquests moments de parella, solucionar puntualment alguna dificultat, i col·laborar en el dia a dia, però no han de constituir el bloc central de la relació amb l’infant. Tampoc, evidentment, el personal de llar d’infants. Ho tractarem en més detall després.

Veiem els motius:

El NC acompanyarà l’infant al llarg de la seva vida. I aquesta vida comença ara.

L’aprenentatge que l’infant fa de les persones que l’envolten és una de les seves activitats principals, sobretot en els primers dos anys. Que aquestes persones siguin el seu NC facilita posteriors aprenentatges i desenvolupaments.

Però el punt més important, la raó clau d’aquest ‘sacrifici’, és l’aprenentatge que fan els membres del NC. Aquestes persones aprendran a relacionar-se amb l’infant i a gestionar el temps compartit. En la interacció NC-infant es produeix desenvolupament cognitiu, emocional i social, i aquest desenvolupament és bidireccional. És a dir, aquesta primera etapa constitueix l’oportunitat dels progenitors d’aprendre a dur a terme la seva feina.

Repasem ara els detalls que hem deixat penjats…

Sobre la reducció de jornada… Primer de tot, la criança és cosa de tot el NC, no només de la dona. I la reducció laboral ha de ser la mateixa per a tots dos. Però per una altre banda, tots dos progenitors estan en el mateix nivell de jerarquia i tenen la mateixa capacitat de decisió. Les aportacions de l’home són tan importants com les de la dona.

Sobre possibles problemes amb la reducció de jornada:
· L’empresa no és amiga de les reduccions de jornada… Doncs ens busquem una altre empresa.
· Amb dos migs sous no arribem a final de mes… és qüestió de controlar despeses i buscar solucions imaginatives (que sovint hauran de ser col·lectives, en comunitat). També tibar de les ajudes disponibles i reclamar-ne de noves. Si s’ha planificat amb temps, potser hem pogut acumular alguns estalvis…
· Si malgrat tot, continuem sense arribar a final de mes, caldrà treballar més, no hi ha una altre… Tampoc passa res. Mirem d’estar el màxim de temps possible amb l’infant, i que aquest temps sigui equilibrat.

Sobre el temps compartit:
Com ha de ser aquest temps compartit? Marquem com a criteri de qualitat que ha de ser un temps compartit en el qual les condicions de l’entorn propiciïn l’emergència de la conversa espontània. Aquest primer punt ja marca una acotació estricta (mitja hora diària màxim?) a l’ús de dispositius electrònics, des de televisions fins a telèfons mòbils. També és clau que el temps compartit serveixi per construir espais de participació i col·laboració de l’infant en activitats i situacions cotidianes.

Sobre l’entorn socioafectiu:
És un factor clau i rellevant per al desenvolupament de l’infant. I com més ampli, consolidat i divers sigui, més ric serà l’aprenentatge i més acompanyat i recolçat es sentirà el NC de l’infant.
El NC és el responsable de potenciar i fer créixer aquest ESAI, i de transmetre les actituds adients en la relació amb l’infant (temps compartit).

Sobre els centres educatius:
Els centres educatius i els seus professionals tenen un paper clau en aquesta etapa. Però cal transitar des del model actual, centrat en guardar els infants mentre els pares treballen, i on els professonals fan el que poden per suplir aquesta absència, a un altre que aculli els infants amb les seves famílies i esdevingui un espai d’empoderament no només educatiu, sinó també social i comunitari.