Una de les principals funcions del sistema educatiu és preparar les persones per a integrar-se en la societat en la que viuen. I, per a una gran majoria d’alumnes, i segons l’òptica acadèmica, aquesta integració passa inevitablement per la incorporació al món laboral.

Llavors, per garantir l’esmentada incorporació, el sistema educatiu aplica una estratègia basada en una interpretació reduccionista de l’ésser humà. Tant si ho anomenem coneixements, com habilitats, com competències, al final es tracta de petits blocs que s’ha de transmetre a l’alumne i amb els quals anar construint la persona que aquest alumne ha de ser en el futur.

És una concepció del desenvolupament que interpreta l’infant com un element fonamentalment passiu, i deposita tota la responsabilitat formativa en el professor i en el centre educatiu.

Però crec que tots som conscients que els reduccionismes només són artilugis que ens ajuden a entendre els fenòmens naturals temporalment. I que la realitat està decidida a deixar-los desfassats de forma sistemàtica.

En el cas de les ciències humanes, com per exemple la pedagogia, la sociologia o la psicologia, aquestes concepcions reduccionistes poden tenir efectes negatius en les persones, atès que són el marc teòric a partir del qual es prenen les diferents decisions, com està passant en l’àmbit de l’educació.

Però centrem-nos en l’aprenentatge del treball, com a una de les activitats més representatives i amb més repercusions en la nostra societat. Com es produeix aquest aprenentatge?

A informàtica, concretament en desenvolupament de software, parlem de les ‘iteracions incrementals’, és a dir, petits cicles de desenvolupament en els quals, partint d’un petit producte inicial (el mínim producte viable), es van incorporant progressivament noves funcionalitats i eines, fins finalment disposar d’una aplicació complerta i operativa.

Malgrat les diferències (moltes) amb el desenvolupament de l’infant, sí em serveix com a metàfora per explicar la meva interpretació d’aquest procés d’aprenentatge del treball.

L’infant és el nostre MVP (minimum viable product), i les iteracions són les diferents participacions, col·laboracions de l’infant en diferents tasques quotidianes. I és en aquestes participacions, amb la interacció amb adults experts, on l’infant va adquirint coneixements, habilitats i competències. Però també actitud, comprensió i compromís, implicant-se en activitats significatives que no només li proporcionin beneficis a ell, sinó també a la seva comunitat.

Activitats d’aquesta mena són complicades de preparar als centres educatius. Òbviament, no és impossible, però sí molt difícil. Per diferents factors, que vull enumerar molt breument:

· El primer de tots, la ràtio. La participació de l’infant en activitats quotidianes reals requereix d’un acompanyament i guiatge molt proper per part de l’adult. Per a què hagi una participació activa i útil de l’infant en una activitat quotidiana real, ràtios de més de deu infants per adult són directament absurdes.

· En segon terme, les dificultats que el propi espai escolar suposa per a la realització d’activitats d’aquesta mena. Les escoles constitueixen espais tancats d’accés restringit on els diferents espais ja tenen assignada unes funcions i utilitats de les quals els infants són usuaris, beneficiaris del producte acabat, però tenen realment complicat participar en la preparació. Igualment, portar activitats alienes a aquest espai presenta serioses dificultats tant d’organització com de realització, a l’hora que resulta pràcticament inevitable un alt nivell d’artificialitat.

Allò que presenta moltes dificultats de ser realitzat a l’escola, pot ser dut a terme de forma més natural (encara que també amb evidents limitacions) a la llar. En aquest context, la ràtio és molt menor, amb la qual cosa la participació pot ser molt més directa. La persona que acompanya, és experta en la tasca que s’està duent a terme o, si més no, té les habilitats i la necessitat de dur-la a terme. Aquesta mateixa necessitat és la que fa significativa la tasca i la cooperació de l’infant.

L’element clau aquí, a l’hora de posar en marxa l’aprenentatge, és la motivació intrínseca que genera en l’infant saber-se partícep, part integrant i útil de l’entorn social que l’envolta. Aquesta motivació està darrera de la seva implicació en les parts de la tasca que li corresponen dur a terme. I aquest és el germen de la responsabilitat.

Però les tasques pròpies de l’àmbit domèstic, encara que variades i de complexitat diversa (i que poden donar molt de joc fins i tot a l’hora de treballar continguts acadèmics), tenen les seves limitacions. Tasques més exigents i amb resultats més trascendents (que permetin iteracions incrementals més àmplies) són molt difícils de trobar i d’adaptar a l’infant.

I aquí és tota la comunitat educativa la que ha d’implicar-se, començant pels centres educatius, en la recerca de totes aquestes tasques d’utilitat social que poden realitzar-se comunitàriament i en les quals els infants poden participar activament i col·laborar.

D’aquesta forma, aconseguirem proporcionar als nostres infants un rol propi, un paper en el seu entorn social (paper que mai haurien d’haver perdut) que els hi faciliti la construcció de la seva pròpia identitat, integrada en la comunitat en la que viuen.